Portada revista
Aquesta serà la fotografia que apareixerà a la portada de l'edició de Sant Jordi de la revista de l'escola Pràctiques 2, de Sants. En aquesta escola, cada curs estableixen un eix transversal a partir del qual organitzen tota mena d'activitats i sortides. Aquest curs (2007-08) ha estat la ciutat de Barcelona.
Hòstia, sembla un monòleg, no? Ho sento, necessito aquesta teràpia...
Sabeu aquells dies tan fantàstics en què una es lleva amb el peu esquerre, se li cau la torrada de l’esmorzar al terra tocant-lo precisament per la banda on hi ha la melmelada, es creua un gat negre pel carrer (la qual cosa per mi acostuma a ser motiu d’emoció fotogràfica), trepitja una merda... en definitiva, el que s’anomenaria un dia sense Donuts?
Avui ha estat un d’aquests dies. Sense Donuts. Bé, de fet, de Donuts no en menjo mai. Els croissants són més bons. I si són de pa i mantega, encara ho són més. Bé, doncs ha estat un dia sense croissants. Però no m’han fet falta aquest tipus de desgràcies còsmiques, sinó que només ha estat un fet el responsable d'emboirar el meu camp visual durant tota una tarda, fins al punt de provocar el meu mal humor (insòlit, per cert), i acabar entorpint totes les meves accions, o simplement els meus moviments: he perdut el pen drive.
Però el que em preocupa realment és que l’he retrobat i la boira ha seguit davant els meus ulls. Hi estava còmoda. Potser perquè feia temps que no em visitava, i ha aprofitat per quedar-se a prendre el te (el te, el berenar, el sopar, i la sobretaula. Ara dorm al meu costat.). El Ruiz Zafón m’està engolint, ja ho veig.
Després parlen de la drogodependència. De fet, segur que aquesta paraula se l’han inventat els periodistes. Els admiro. Jo parlaria, més aviat, de penodependència. Això no sona gaire bé. Però m’encanta aquesta o, aquí, com el dijous: és tan cacofònica! (encara que a o-mòbils era preciosa). Però també parlaríem, llavors, d’ordinodependència, perquè a l'ordinador ho pots fer tot i, a més, hi ha Internet (internetodependència?), que ho engloba tot, ens engloba, ens engoleix i ens porta dins la panxa del bou, o la gola del llop, que, per cert, curiosament sempre me les de imaginat igual. Qui engoleix a qui, la tecnologia a nosaltres, o nosaltres a la tecnologia? Parlàvem de pens, oi? Millor que ho deixem per un altre dia...
Hòstia, sembla un monòleg, no? Ho sento, necessito aquesta teràpia...
Paris
Les grandes personnes aiment les chiffres. Quand vous leur parlez d'un nouvel ami, elles ne vous questionnent jamais sur l'essentiel. Elles ne vous disent jamais: "Quel est le son de sa voix? Quels sont les jeux qu'il préfère? Est-ce qu'il collectionne des papillons?" Elles vous demandent: "Quel age a-t-il? Combien a-t-il de frères? Combien pèse-t-il? Combien gagne son père?" Alors seulement elles croient les connaître. Le Petit Prince, d’Antoine de Saint-Exupéry.
Ens agrada comptar. Un, dos, tres monuments històrics... és això, una ciutat? Creieu que veient les gàrgoles de Notre Dame, pujant dalt de la Tour Eiffel, visitant le Sacré Coeur i recorrent els passadissos atapeïts del Louvre podem conèixer París?
París és molt més que això: París és una maduixa sobre una taula mullada. És una dona avec un bonnet vert, és un paraigües i una llibreria que guarda tots els secrets de l’art; és contemplar però, sobretot, comprendre; és passejar-se pel barri que travessa el Canal Saint-Martin; és trobar l’art al carrer, fotografies que deixen que en siguem personatges; és descobrir carrers amagats i artistes perduts que toquen amb la guitarra la banda sonora de la teva estada a París; és una fotografia sobreexposada; és un pintor que busca la propera víctima; són sabates penjades a un sapin; és un fanal entre els núvols. En definitiva, Paris, c’est la magie.
Per endevinar els secrets d’una ciutat cal perdre-s’hi. No allunyar-se de la gent col·locant-se unes ulleres de sol al cap, una motxilla a l’esquena i tres càmeres de fotos penjant del coll, sinó apropar-s’hi i posar-se dins la seva pell, fent veure que s’és d’allà, agafar el metro sense dubtar (encara que després s'hagi de tornar enrere). El que sigui per fer veure que s’és parisenc. Això sí, si trobem una llibreria que es diu Pam de nas prop de la Maison de la Catalogne, hi entrarem, i llavors sí que serem catalanes, i parlarem amb el llibreter de Perpignan en català de les curiositats de la llengua.
Viatjar és aprendre. Perquè cada ciutat ens ensenya alguna cosa. París ens ensenya que el gris pot arribar a ser un color preciós, i que no cal comptar, sinó llegir les lletres que suren en l'aire. Són secrets, perquè el francès és l'idioma de chuchoter, és la llengua dels secrets.
una campanada, un gra
L'estrès aquell d'haver de menjar-se un gra de raïm cada vegada que sentim una campanada, ja no el trobem per cap d’any: ara és al mes de maig. Ja no ens preocupa, si cada dia hi ha un raig, perquè estem molt ocupats pensant en la cursa de preinscripcions que hem iniciat, i que sembla no tenir final. Però no estic parlant de les preinscripcions a les escoles, instituts o universitats, sinó a totes les activitats imaginables que se’ns poden arribar a passar pel cap. El problema és que el que ens agrada no és complir un horari atapeït de coses: el que realment ens satisfà és poder preparar-lo. I no només preparar-lo, sinó també, i sobretot, explicar-lo als qui ens envolten.
No sé què és el que ens fa pensar que, el que no hem pogut fer aquest any per falta de temps, ho podrem fer el curs que ve. Han fet alguna llei nova, i jo encara no ho sé? El curs que ve els dies tindran més de vint-i-quatre hores, o és que a partir del setembre el nostre cos ja no necessitarà dormir?
Ens agrada sentir l’estrès de pensar en tot allò que hem de fer, ens agrada gaudir de la sensació que el curs que ve la nostra vida donarà un gran gir: ens tornarem tots bones persones, somriurem fins que el somriure ja no tingui sentit, visitarem el metge cada mig any- comme il faut-, farem anglès, francès, xinès, ioga, informàtica, aeròbic, teatre, judo, esgrima, i serem voluntaris només per poder dir que som voluntaris.
Més que un raig, és una pluja de propòsits, la protagonista de cada dia. El maig és època de somiadors, de petards llançats que es queden flotant en l'aire perquè encara no és Sant Joan, i que es desfan sense arribar a caure al terra. Els propòsits ja no es fan per cap d’any. Per cap d’any, ja tenim prou feina amb aconseguir acabar-nos els grans de raïm sense que ens surtin disparats per la boca perquè ens estem partint de riure només de veure com els altres intenten complir les regles del joc: una campanada, un gra.
La Casa de Vidre
Hola gent del món! Estreno aquest blog amb una bona notícia: els de La casa de vidre ja tenim blog!!!
La casa de vidre és un programa radiofònic sobre cinema que s'emet tots els dissabtes a les 8 del vespre a Sants3Ràdio. Aquí teniu l'adreça amb la qual accedir al blog: http://lacasadevidre.blogspot.com
Escolteu-nos, i proposeu tot allò que vulgueu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Els contes també tenen música
